L’autora americana Sherry Turkle, en la seva investigació sobre la conversa[i] explica com decauen perillosament els col·loquis cara a cara a la nostra societat en aquest temps de pantalles d’ordinador, de televisió i, sobretot, de mòbils. Assegura que la gent, en no conversar, perd empatia amb els que l’envolten, cosa que la fa més indiferent respecte dels altres i més poruga davant la solitud. I propugna que arreu es fomenti la conversa col·loquial.
El projecte “xerrem junts”, amb el lema parlar i conviure, crea espais de comunicació humana en català, punts de trobada i conversa en què no es parla de coses o temes per transmetre coneixements dels uns als altres, sinó que cadascú parla de si mateix i escolta què diuen els altres de si mateixos; ho fan comentant amicalment sentiments, gustos, coneixements de llocs i persones, records d’experiències viscudes, procediments pràctics, comportaments davant circumstàncies de la vida, opinions… Tot és ple de preguntes, respostes, comentaris, coincidències, discrepàncies, lamentacions, reconeixements, novetats… Les estones de conversa són autèntiques llesques de vida. L’objectiu comú és, certament, la millora en l’ús del català, però el mitjà és la comunicació humana, ciutadana, pròxima, assertiva i horitzontal. Els ‘xerraires’ viuen junts força estones, és a dir, conviuen gràcies al fet de parlar.
Sovint, entre els conversadors, afloren mòbils emocionals que secunden, i de vegades sobrepassen, la motivació explícita i racional de comprendre català o aprendre a parlar-lo en grup. Quan algú diu “Hi ha dies que delejo per ser aquí i xerrar” ens pot estar dient que no l’acaba de satisfer l’entorn comunicatiu del seu dia a dia, sigui perquè està sol o perquè la intercomunicació amb qui conviu no és gaire reeixida. Quan sentim també que algú diu “Me’n surto més que no em pensava” està confessant que tenia una consideració baixa de si mateix respecte de les possibilitats d’avançar, en aquest cas, pel que fa a parlar en català. Superar solituds i baixes autoestimes: dues funcions laterals, però de gran rellevància humana, de la pràctica de conversa en grup. Dues palanques d’apoderament personal.
Fent una mirada més interior a allò que es fa a les converses col·loquials dels grups “xerrem junts” (i que podeu descobrir entre línies als materials) ens adonem que activen la humanitat que portem dins. S’hi activa la nostra facultat de sentir i copsem com afecten les coses als interlocutors i a nosaltres mateixos. S’hi activa la voluntat, una altra facultat, i estem amatents perquè l’altre comprengui l’encert dels nostres mètodes i comportaments i els incorpori a la seva vida. S’hi activa la facultat de pensar i escoltem opinions que compartim o de les quals discrepem amb arguments propis. S’hi activa el registre de la percepció i expliquem el que hem vist, sentit o percebut. S’hi activa el registre extensíssim de la memòria i narrem històries o expliquem facècies tretes del pou de l’experiència. Per un costat, aquestes cinc activacions porten múltiples exponents lingüístics incorporats que en fan possible la formulació (i anem aprenent català!) i per l’altre entrellacen experiències. Parlem i convivim, com diu el lema del projecte.
El resultat és un enriquiment personal de tots els components dels grups que és fruit d’haver escoltat l’altre, els altres. És especialment important aquest enriquiment com més diverses són les persones que es troben i es comuniquen. Vivim i convivim persones oriündes de molts racons del món. Fins i tot la majoria dels que som nascuts aquí tenim progenitors nascuts fora de Catalunya. I tenim moltes coses a dir-nos, a explicar-nos, a aprendre. El camí ascendent que supera l’aïllament és el diàleg, la convivència i la participació, i tot això es fa principalment conversant. És un camí que actualment s’està seguint en molts punts i ressorts del nostre país. El projecte xerrem junts n’és un d’ells.
Jordi Esteban
[i] En defensa de la conversación. Ático de los libros, 2017