Entrar al Palau Güell de Barcelona és com endinsar-se en una fortalesa. Un cop dins, sembla que t’estiguin esperant dos soldats plantats amb la seva armadura i la seva llança. “Bona tarda tingui, senyor”. “Bona tarda”, podria respondre el propietari. Per conèixer el significat d’aquesta gran obra d’Antoni Gaudí, ens hem de remuntar a finals del segle XIX. Més concretament, l’any 1885, quan l’industrial, polític i mecenes de les arts Eusebi Güell li encarrega a l’arquitecte del Baix Camp la que serà la seva residència familiar.
A diferència del que feien els rics en aquella època, que era construir-se un habitatge al passeig de Gràcia, l’empresari va triar el barri del Raval perquè s’hi sentia a gust. Es tracta d’una zona de Barcelona on va passar part de la seva joventut, i és que just a tocar, als números 35 i 37 de la Rambla, hi havia hagut la casa del seu pare.
En un barri popular, doncs, amb pensions barates, cases de barrets i comerços i tavernes atrotinades, Gaudí va haver d’idear una fortificació per a la família Güell, una de les 25 fortunes més grans del moment segons la llista Forbes. Un edifici segur, per passar-hi desapercebut, des d’on vigilar el carrer sense ser vist, com moltes de les construccions d’art mudèjar, i a la vegada plena de riquesa a l’interior. Una extraordinària capsa de música, luxosa però sense excessos, amb predominança de tonalitats grises, marrons i negres.
Al Palau no s’hi va viure, s’hi va fer vida. Dit d’una altra manera, des del 1888 fins al 1906, any en què el matrimoni Güell es trasllada a la Casa Larrard, ubicada al Park Güell, l’edifici va tenir un ús més social que residencial. La parella i els seus deu fills hi van viure a cavall entre la casa ubicada al número 37 de la Rambla, heretada per Eusebi Güell. Els dos edificis, de fet, havien arribat a estar connectats per un corredor.
Una visita extraordinària
Des que comença fins que s’acaba el recorregut pel Palau Güell, passen dues hores que es queden gravades a la memòria. Es tracta d’un edfici, des del 1945 propietat de la Diputació de Barcelona, que té l’avantatge de no haver estat mai reformat sinó restaurat, conservant al màxim els materials originals que va decidir emprar Gaudí en el seu moment. Allà res és escollit a l’atzar, com les llambordes de la planta baixa, fetes de fusta per amortir el so de les ferradures dels cavalls.
Creuar les reixes de ferro forjat de l’entrada, de fet, no és només fer un viatge en el temps, sinó al món interior d’Antoni Gaudí i Eusebi Güell. Comprendre la seva concepció del món. Així doncs, aquests dos grans amics compartien molts ideals. Eren persones cultes que li donaven molta importància a la música i a la cultura, a la literatura i a l’art. A la religió cristiana.
En el cas de Gaudí, una mostra indiscutible de la seva empremta són les formes de la natura, emprades en els enteixinats de fusta, o en els fanals de ferro forjat de les parets. Formes que recorden fins i tot les venes, l’ADN o el teixit dels òrgans del cos humà. Un cos el cor del qual, seria sense dubte el saló central.
Aquest espai, és una de les sales més espectaculars del palau. Té el que és anomenat “l’armari sagrat”, dues grans portes que quan s’obren converteixen l’espai en una capella. Allà, també hi ha ubicat un gran orgue, i fins i tot una tribuna des d’on tocaven els músics. Mai s’hi va permetre ballar en aquesta sala, però s’hi van oferir concerts, xerrades i reunions de caràcter cultural o polític. Va ser un espai des d’on es va bombejar un dels grans motors de la Renaixença.
El saló central, a més, està coronat per una gran cúpula plena de petites obertures de llum que recorden les estrelles del cel. Una cúpula que, al final de la visita es veu des de fora, quan puges al terrat del palau. Des d’allà, vint xemeneis imponents li donen la benvinguda al visitant, algunes d’elles recobertes de trencadís.
En l’estil eclèctic del Palau Güell irromp l’essència del Mediterrani. S’hi pot trobar una gran barreja d’estils com l’art mudèjar i neogòtic, però també l’oriental. L’enginy magistral de l’arquitecte per aprofitar al màxim la llum del dia, i transmetre sensació d’amplitud, agrada molt.
El palau és un edifici on la falta de mobiliari (gran part se’l va endur la família Güell) no es troba a faltar. L’espai queda complet per si mateix amb les decoracions i els imponents elements arquitectònics. Es tracta d’un edifici que, quan hi entres, el temps es para; la quotidianietat es deixa de banda, la sobrietat inspira respecte i la força de l’ambient deixa la ment en blanc.
(Fotos de Mercè Muñoz i Meritxell Bayarri)