Jana Montllor (Barcelona, 1979), la filla petita de l’Ovidi, no amaga que se sent una mica aclaparada amb totes les entrevistes que li han fet darrerament amb motiu del vintè aniversari de la mort del seu pare: “Ens ha sorprès a tots, l’Any Ovidi ha estat molt popular, però també molt espontani i em penso que és un homenatge que li hauria agradat”. A ella li ha permès comprovar que ja se sent capaç d’endinsar-se en l’univers del seu pare, que encara amaga molts tresors per descobrir.
En diferents entrevistes has comentat que la teva relació amb ell no ha deixat mai de transformar-se des què va morir quan tu tenies 15 anys. A què et refereixes?
Quan algú del teu voltant se’n va sempre és molt fotut, molt difícil, però quan aquesta persona deixa coses escrites, gravades, d’alguna forma el vas redescobrint i més en el cas de l’Ovidi que té una obra inèdita important. Ara que he revisat textos inèdits, en algunes coses que he llegit reconec a l’Ovidi i en d’altres segueixo aprenent i m’aporta una mirada renovada de la seva
figura.També amb les seves actuacions.
Musicalment el descobreixes quan mor?
Sí, més que no el conegués musicalment, la quotidianitat i la normalitat de conviure amb ell, encara que sembli contradictori, feia que passés més desapercebut. Quan va morir la forma d’estar a
prop d’ell era amb el material que havia deixat i la música era una d’elles. El sents, l’escoltes i hi entres molt més en les seves cançons. Va morir quan jo tenia setze anys i és quan comences a interessar-te per moltes més coses i l’esperit crític comença a despertar-se.
La seva carrera musical s’estronca el 1980 quan els programadors deixen de fer-li cas. N’éreu conscients, a casa?
Sí, però no vam compartir-ho de forma verbalitzada, ell no em deia “m’està passant això”, tot i que sí que ho notava amb la seva constant preocupació per la jubilació. Quan marxava de gira o per gravar m’enviava postals i sempre acabava els seus escrits dient “Estudia molt”. A casa recordo que el vaig veure poques vegades assajant, en canvi sí que el veia aprenent guions de teatre o de cinema.
Carregava contra els polítics per deixar-lo en un segon pla?
Com que no en parlàvem no ho manifestava, suposo que ho feia amb els seus amics o amb els professionals amb els quals treballava.
Recordes algun consell, alguna frase que t’hagi quedat gravada?
Que estudiés molt. L’Ovidi va néixer en una família molt humil, no va poder estudiar, era autodidacta, de nit sentia com els seus pares no havien menjat. Poder accedir a uns estudis, cosa que ell no ho havia pogut fer, era una oportunitat que jo havia d’aprofitar. De frases concretes no en recordo, però es cuidava molt de transmetre un esperit crític. Ens assèiem a fer sessions sobre què vol dir democràcia. L’Ovidi no era tant de dogmatitzar com d’ensenyar coses en el seu dia a dia. Aprenies d’ell veient com es relacionava amb la gent, era molt sociable, sempre xerrava amb qui l’aturava pel carrer. Era molt generós i molt curós, molt primmirat amb tot allò que feia.
Frases com “tot comença en un mateix” de la cançó Perquè vull demostren la seva tenacitat, que allò que es proposava ho aconseguia?
Era molt constant i conseqüent amb tot el que feia.
La seva consciència obrera, reflectida a cançons com Va com va, també la transmetia a casa?
Sí, sí, per descomptat. Amb totes les converses es desprenia el seu pensament, el seu posicionament tot i no parlar directament de política amb mi. Tenia un pensament obrer molt clar que es traduïa en la seva forma de ser.
Parlava d’Alcoi, de la seva terra, del País Valencià?
Era evident que s’estimava molt Alcoi. Els meus pares estaven separats, però hi anàvem junts com a mínim un cop a l’any. Ell hi anava més. Quan ho fèiem plegats tenia molt clar el recorregut que faríem, em volia ensenyar allò que li agradava del seu poble. Encara hi mantinc vincles perquè tota la família del meu pare viu allà. En Toni Miró, un dels grans amics del meu pare, també hi viu.
Com valores que tots aquests anys només l’Esquerra Independentista l’hagi reivindicat?
Únicament? T’ho pregunto.
Jo diria que de forma gairebé exclusiva.
Hi ha una esquerra que sempre l’ha reivindicat. Tampoc em sorprèn que la dreta no el reivindiqui.
Això es tradueix en què els homenatges provinguin de la societat civil i que no sigui actes institucionals?
Exacte. L’Ovidi tenia un pensament clar d’esquerres, totes les seves cançons són un manifest evident del seu posicionament d’esquerres. Sap greu, en tot cas, perquè si només ens fixéssim en el llegat cultural la seva obra respira humanitat. És una llàstima perquè podria abraçar més sectors de la societat.
Creus que encara ara és una figura incòmoda?
Si, ho és, no en tinc cap dubte. La seva figura i seu llegat sempre ha estat allà. En els moments que corren l’Ovidi és més actual que mai, la seva presència, les seves lletres, el seu contingut, la seva mirada crítica té molt de sentit encara.
Ara prendràs part en l’acte d’inici del Correllengua, que homenatja l’Ovidi. Has participat, però, en d’altres tributs al teu pare com l’espectacle, El(s) poeta Ovidi, que va tancar el festival Barnasants al Teatre Calderón d’Alcoi el passat 14 d’abril.
M’ha emocionat bastant perquè pensava que jo com a filla no podria, em vetava a mi mateixa, però quan m’hi he posat ha estat una oportunitat que agraeixo molt, sobretot als seus autors, en Jordi Tormo i l’Eduard Iniesta, perquè m’han fet entrar en una nova dimensió que desconeixia del meu pare. En Jordi Tormo m’ha ajudat a endinsar-me de nou en l’univers del meu pare, on no hi havia tornat a entrar perquè és difícil, no és fàcil quan perds algú que és molt important per tu entrar a dins seu. Emocionalment m’ha omplert moltíssim. També m’ha permès veure que
ja puc fer-ho, mentre redescobria un altre Ovidi.
Fins ara et costava apropar-te a la seva figura?
Una mica, em suposava un sotrac emocional. L’espectacle del Barnasants ha estat el senyal que sí que puc fer-ho i fins i tot m’han vingut ganes de seguir remenant tot el material que ha deixat. Amb en Jordi Tormo vam fer la selecció junts de textos poètics de l’Ovidi a partir del que havia triat pel seu llibre, “Un obrer de la paraula”. L’espectacle del Barnasants tenia com a objectiu mostrar totes les seves facetes artístiques, que no són poques perquè abraça molts àmbits.
Encara queda molt material per descobrir de l’Ovidi?
Em penso que Jordi Tormo comptava unes quatre-centes poesies inèdites.
D’aquestes poesies en destacaries alguna?
Sí, diverses. Manifest escollit al vol d’un manifestant, que és molt Ovidi i forma part de l’espectacle de Barnasants, que té aquest toc superpunyent d’ell i m’agrada molt. Suposo que les que més m’agrada són les que el veig. N’hi ha una altra que personalment em fa molta gràcia que es titula És qüestió d’anar ràpid, que conté l’absurd que tant utilitzava el meu pare i que és un dels recursos que més m’agrada d’ell. Em refereixo a quan fa servir el surrealisme per retratar una realitat social. És un retrat divertit de la bogeria del capitalisme.
Com és que has exercit de portaveu en els homenatges si té una altra filla més gran que tu?
L’Helena viu a València ara mateix i per una qüestió de proximitat s’han adreçat a mi aquí, però ella ha estat la representant a tots els actes que s’han realitzat allà.
S’ha celebrat l’aniversari al País Valencià?
Sí, s’han fet actes, no sé el volum exacte, però n’hi ha hagut. El Jordi Tormo també hi ha estat presentant el seu llibre.
T’ho deia perquè el panorama polític, si més no fins ara, no hi ajudava.
No, no hi ajudava fins ara! Mare meva! (riu).
Quan vas a Alcoi, la gent et parla d’ell?
Sí, sí. T’aturen pel carrer i et parlen de la relació que mantenien. La gent d’Alcoi se l’estimava molt. Tant si el coneixien com si no el coneixien tothom l’apreciava.
Entrevista publicada al número 36 de la revista l’Escletxa. Accedeix a la revista