Una de les persones que millor va conèixer i estimar l’art de Lola Anglada va ser el crític teatral i historiador Francesc Curet. Durant molts anys, Curet i Anglada van recórrer la geografia catalana per investigar i recollir els costums dels catalans i catalanes dels segles XVII, XVIII i XIX, un treball que va quedar minuciosament plasmat en la col·lecció Visions barcelonines. A continuació reproduïm un text que va escriure Francesc Curet per al setmanari L’Esquella de la Torratxa, recollit en el volum Lola Anglada: Memòries 1892-1984 de Núria Rius i Teresa Sanz, publicat per la Diputació de Barcelona el 2015.
No sempre ens hem de batre amb fantasmes, estaquirots o indesitjables. Cal que l’esperit es rabegi tan sovint com pugui en les correnties de l’art pur i es reconforti en l’obra serena, també apassionada, d’aquells que, mentre nosaltres ens barallem i ens traiem drapets al sol, teixeixen amb fils subtils una tela d’il·lusions i somnis o bé pasten l’argila que ha de plasmar-se en figures que viuen, senten i es mouen.
A Catalunya en tenim de tot i molt de bo, encara que no ben repartit ni justament apreciat. Hi ha un artista de mèrit excepcional, el qual és, a més, una dona sensible i intel·ligent en el concepte més noble, que val com dir que és artista per partida doble. Ens referim a Lola Anglada, aquesta criatura graciosa i entremaliada, aparentment frívola, però dotada d’unes energies i d’una vigoria que li donen la duresa —la bona duresa— del diamant, endolcida i amorosida per innombrables i ben tallades facetes que reflecteixen i irradien totes les meravelles de la imaginació i de la realitat embellida amb ulls i ànima d’artista. Perquè Lola Anglada no és res menys que això: un temperament fort, decidit, obstinat, lúcid que posa el millor de les seves facultats, tan ben dotades per naturalesa i enriquides per un imperatiu insubornable de perfeccionament i superació, al servei d’una producció abundant, inexhaurible, sempre fresca i encisadora.
Si hi ha algun infeliç —és infeliç l’assedegat de bellesa que no s’adona de la deu d’aigua clara que li passa a frec— que no hagi sentit parlar de Lola Anglada, podrà preguntar-nos: «Quina mena d’art fa? Pinta, dibuixa, esculpeix, fa versos i compon música?». Li respondríem: «Fa tot això i quelcom més, car els seus dibuixos i els seus escrits, que en són el complement, tenen llum, harmonia, concreció gràfica i, a més, tenen la fragància de totes les flors de la terra i de les pressentides en el reialme de la fantasia».
Pocs artistes han assolit com Lola Anglada una tan magnífica seguretat i perfecció en el seu art sense desmais ni vacil·lacions. Cap o gairebé cap entre nosaltres —ho proclamem amb desapassionada sinceritat— ha aconseguit crear com ella aquella obra d’art que dóna la impressió d’una cosa immaterial i alada, però comprensible i humaníssima alhora. Les seves fades, els seus àngels i figures d’ensomni són éssers de carn i ossos, per bé que espiritualitzats i, en canvi, la gent del nostre temps i la gent dels segles pretèrits de la nostra Barcelona, que Lola Anglada fa reviure amb amor i emoció destrament conjugats, tenen quelcom d’impalpable i d’eteri que fa que se’ns esmunyin si tractem d’engrapar-los. Si passéssim de crítics —no és aquest el nostre ofici i, a més, hi ha moments on la crítica perd els seus drets, per exemple quan es parla de l’art inefable de Lola Anglada— diríem que aquesta artista, tot cor, tot sentiment i tota intel·ligència, val per ella mateixa i per la seva expressió i no pel maquillatge, pel farciment de serradures i per les tombarelles de pallasso que han fet i fan encara la celebritat efímera i escandalosa de més de quatre saltimbanquis o joguines de temporada.
Lola Anglada és l’artista que despèn més llapis i menys gomes d’esborrar dels qui fan dibuixos a Catalunya. Les seves produccions són diàfanes i directes, sense trucs, pegats ni afegits. Els va bé la llum artificial i la del sol. Això ho diu tot.