Estem en un moment clau per al futur de la nostra nació. Tenim l’oportunitat de ser els encarregats d’establir els pilars sobre els quals reposarà el benestar de les generacions del futur. Un d’aquests pilars és, sense cap dubte, la llengua catalana, base de la nostra identitat.
Avui treballem pel demà, pels nostres fills, pels nostres néts. La supervivència, o no, d’una llengua és fruït de vàries generacions.
Una llengua minoritària pot sobreviure si es donen un conjunt de factors. En primer lloc, gaudir d’un marc legislatiu que faciliti el seu reconeixement oficial, o com a mínim, no tenir-lo en contra. En segon lloc, adequar que les noves generacions puguin tenir un ensenyament reglat en la llengua que els correspon. En tercer lloc, que la llengua sigui necessària. Òbviament, si el català no és necessari se’n pot prescindir. I per últim, usar-la, fer-la servir entre pares i fills, amb els amics, al carrer, i amb tothom que ens pugui entendre.
Treballar per la supervivència d’una llengua és pensar que, en el millor dels casos, els fruits no fructificaran fins 20 o 30 anys després. No ens hem de capficar per la immediatesa.
És en aquest sentit que la Llei Wert va contra la immersió lingüística tractant de trencar la corretja de transmissió que suposa l’ensenyament en català a les escoles. Que a les illes Balears el decret del trilingüisme perseguia aigualir el català de l’ensenyament. Que mai hi havia prou recursos i places per l’ensenyament en català al País Valencià. Que es desfigurava i denigrava el català a la Franja de Ponent, auto anomenant-lo LAPAO.
És en aquest sentit que el govern francès es nega a signar la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries, no vol que les transmissions generacionals facilitin l’aprenentatge en català. Atès que tenen por que es pugui afeblir la llengua de la Liberté, l’Egualité i la Fraternité .
Afortunadament les coses van canviant, si no a tot arreu, sí en alguns territoris de la nació. El trilingüisme i la LAPAO ja formen part d’una manera finiquita de la funesta història del PP. La nova política del govern valencià sembla contemplar un futur més esperançador. Atenent-nos al Principat, l’actual procés sobiranista, si no l’erren els polítics, ens pot donar eines d’estat per legislar unes noves polítiques que blindin la cultura i la llengua en el nou estat independent.
En el cas de la Catalunya Nord, el tema té més variants perquè poblacional i demogràficament el territori de parla catalana és complex. Els 356 anys d’assimilació de tot el que fos català als costums i normes de l’Estat francès, units a una important immigració per raons de clima i qualitat de vida procedents d’altres departaments del nord i centre de França, han deixat un mosaic difícil de gestionar.
Per això caldrà treballar en dos vessants. Pressionar a batlles, diputats, Consells Generals i als Consells Regionals sobre la necessitat de protegir la cultura catalana en aquesta part del territori i, al mateix temps dissenyar estats d’opinió, campanyes i mobilitzacions per aconseguir noves competències complementades amb els recursos necessaris, en el camí de dibuixar una autonomia amb contingut real.
Si una de les divises de la República Francesa és la Igualtat, aquesta paraula no pot ser discriminatòria entre les que ja posseeixen uns estatuts especials —com Bretanya i Còrsega— amb les aspiracions i reivindicacions de les comarques rosselloneses, o si li voleu dir, dels Pirineus Orientals.
Al capdavant d’aquestes mobilitzacions —amb ocasió de la nova divisió territorial— ara és moment de reclamar amb fermesa que la denominació de País Català, encara que sigui amb la llengua de Lluïs XIV, sigui present en tots els estaments i denominacions oficials del país.
Des del Principat, demanen als patriotes del nord que no defalliu en la lluita perquè, com deia el poeta, “Tot està per fer i tot és possible”.
Visca el Correllengua! Visca els Països Catalans lliures!