A   B   C   D   E   F   G   H   I   J   K   L   M   N   O   P   Q   R   S   T   U   V   W   X   Y   Z

A

Abrigat/abrigada:  [s. XIII; del llatí aprīcare ‘escalfar amb el sol’, der. De aprīcus, -a, -um ‘assolellat’]*

Apricari, en llatí, vol dir ‘escalfar-se al sol’. Això ens fa pensar com era d’important antigament obtenir calor, a l’hivern, per l’exposició al sol. D’aquí la posició dels pobles en una muntanya, l’orientació al sud de moltes cases… Així, doncs, els nostres abrics i abrigalls parlen també del sol, la font de calor més important de la Terra.

Acadèmia: [1591; del llatí Academĭa ‘l’escola de filosofia platònica’, i aquest, del grec Akadémeia pròpiament ‘el jardí d’ācadem’, on ensenyava Plató] *

El significat més comú entre nosaltres del mot acadèmia és el d’una institució, especialment de caràcter privat, dedicada a l’ensenyament a nivell mitjà de caràcter tècnic i pràctic, sense conferir títols oficials. El nom fa referència a l’escola de filosofía que Plató, un dels grans pensadors grecs de fa 24 segles, va dirigir als jardins d’Academ, anomenats així en honor d’aquest heroi descrit per Plutarc a l’obra Vides paral·leles.

Adobar
[s. XIII; del germ. fràncic *dubban ‘empènyer, copejar’; primitivament significà ‘donar les armes al novell cavaller, armar-lo cavaller amb un cop d’espasa a l’espatlla’, després també ‘arreglar les armes’ i d’ací passà a significar ‘arranjar altres coses, arreglar, assaonar, amanir’]

El món de la guerra ha generat moltes paraules que ara no hi tenen res a veure. Ens diuen els etimòlegs que adobar és un mot que prové d’un antic verb germànic que significava ‘empènyer, copejar’ i que havia significat ‘donar les armes al novell cavaller, armar-lo cavaller amb un cop d’espasa a l’espatlla’. Amb aquest cop el jove demostrava que era fort i que seria un bon guerrer. Un gest d’encoratjament semblant feia i fa l’Església Catòlica amb els adolescents, que s’anomena sagrament de la confirmació, però que no acaba amb un cop d’espasa, sinó amb una bufa suau a la cara. El cavaller (i el cristià!) ja estan ‘a punt’. Adobar és ara, simplement, l’efecte o la intenció d’aquell ritus militar: arranjar coses, arreglar, assaonar, amanir.

Afrodisíac

[del gr. aphrodisiakós ‘relatiu a les festes d’Afrodita, als plaers de l’amor’]

Afrodita és la deessa grega de l’amor, la bellesa i la fecunditat. Mare de Eros segons una de les múltiples genealogies de la mitologia grega, va néixer de l’escuma que van deixar al mar els testicles que Kronos va tallar a Urà, i per això s’anomena Afrodita (sorgida de l’escuma, ‘afrós’ en grec). Va arribar a ser desitjada per tota la cort celestial i terrenal. No és estrany que quan un producte, una menja o un elixir provoquen desigs sensuals es digui que és afrodisíac.

Aigua de colònia [del nom de Colònia (Alemanya), on primer es fabricà]

De la colònia se’n ha dit sempre ‘aigua de Colònia’ perquè així se n’anomena l’origen,  la ciutat alemanya de Colònia. A inicis del segle XVIII un perfumer italià, Giovanni Maria Farina, que hi vivia va crear aquest perfum i va dir que volia que fes olor de ‘primavera després de la pluja’, tal com ell la recordava de la infància. La frescor que desprenia va ser una autèntica novetat a tot Europa, que es regia aleshores per una mena de perfums més sòlids i de flaires carregades. Gairebé tots els idiomes europeus l’han anomenada de la mateixa manera: ‘aigua de colònia’.

A la babalà: [1839; de l’àrab alà bâb Al-lâh, íd., literalment ‘sobre la porta de Déu’]*

Fer les coses a la babalà és fer-les irreflexivament. Significa ‘a la porta d’Alà’, en àrab. Sembla que era l’expressió amb què els ciutadans àrabs de fa més de mil anys  acomiadaven els pidolaires que passaven per les cases de pobles i ciutats demanant caritat, com dient-los que Déu tingués cura d’ells, ja que ells no els donarien pas gran cosa.

Alarma: [1555; contracció de l’expressió (sonar) al arma, per cridar a les armes] *

La crida a agafar les armes per la presència d’un enemic a combatre es devia fer amb una expressió curta com ara: “A l’arma!”. El toc de sometent de les campanes ja representava aquest crit (so metent, és a dir: ‘fent força soroll’). No és estrany que tots els estris que serveixen per despertar de manera immediata l’atenció de la gent siguin anomenats alarmes.

Amazona

[1481; del ll. Amāzon, -ŏnis, pres del gr., der. de mazós ‘mama’ amb el prefix a-¹ privatiu, per tal com les mítiques guerreres s’amputaven el pit dret per poder disparar més bé l’arc]

Les amazones, dones guerreres, pertanyen a una llegenda grega que sembla tenir alguna base real: l’existència d’una terra on les dones manen i fan la guerra. El nom fa referència a la creença que s’amputaven el pit dret per poder utilitzar amb més eficàcia l’arc: ‘a’ vol dir ‘sense’ i ‘mazos’, pit. Hi ha diverses suposicions per explicar el nom del riu Amazones, però sembla que no són concloents i que el més probable és que Amazones sigui un intent de reproduir el so de la designació pròpia dels nadius.

Americana: [1882; de Amèrica] /  rebeca: [de Rebecca, nom de la protagonista d’un film de A. Hitchcock (1940)]

La jaqueta clàssica tan comuna, amb mànigues i sense faldons, té un nom que en delata l’origen: Amèrica, concretament l’Amèrica colonitzada pels espanyols. Sembla que la moda de dur aquest peça de roba va començar en aquests països i se’n va consolidar i estendre tant l’ús com el nom. També d’Amèrica, concretament de Hollywood,  ens ha vingut el nom d’una jaqueta femenina, la rebeca, que és el nom del personatge protagonista de la pel·lícula Rebecca, que duia aquesta peça de vestir.

Amfitrió: [del llatí Amphitryon, rei mitològic, esplèndid en els banquets] *

El nom d’amfitrió fa referència a un rei mitològic. El déu Zeus, quan Amfitrió encara no havia tornat d’una guerra, va voler passar la nit amb la dona del rei i ho va fer prenent la seva figura humana. En arribar Amfitrió al dia següent va notar que la seva dona Alcmena no li mostrava gaire entusiasme ni passió i va dubtar d’ella. Després d’una situació de conflicte, el rei finalment es va sentir orgullós de compartir la dona amb Zeus i li va oferir la casa perquè se’n servís quan volgués. D’aquí el significat de persona que té convidats a taula i els atén esplèndidament.

Armari: [s. XIII; del llatí armarium, íd., der. De arma arma; estri] *

Ens hem fixat prou que els armaris, en l’antigor, devien ser mobles per desar-hi armes? Imagineu-vos l’elm, la llança, la cuirassa i la resta d’armadura per cobrir cos, genolls i cames col·locats verticalment i a punt de solfa per al combatent. Els nostres avis desaven la roba principalment en calaixeres, caixes de núvia… Quedava plana. De fa un  temps hem transformat els mobles destinats a les armes i ara hi pengem roba tal com devien fer aquells avantpassats amb la feixuga impedimenta militar que s’havien de posar al damunt per guerrejar cos a cos.

Arribar:  [s. XIV; de riba] *

Som país de costes i platges i hi han atracat milers de barques i vaixells al llarg dels segles, dels fenicis fins ara. Quanta gent, de mar endins, ha frisat per albirar una riba, una costa o una platja i trepitjar terra ferma després d’un viatge atzarós! Volien ser a la riba. Volien, doncs, arribar. I ens n’ha quedat el mot, amb aquest emotiu ressò de qui vol ser rebut a casa nostra. No debades els Països Catalans han estat terra d’acollida i ho continuen essent. Els qui hi han arribat no ho han fet per passar-hi, sinó per estar-s’hi, per quedar-s’hi, és a dir, mantenir-s’hi i fer-se-la seva.

Arrossegar [1696; deriv. De ròssa, usat inicialment per a designar el suplici de rossegar els condemnats a mort per cavalls atrotinats, ròsses, rossins] *

Ròssa o rossí era com s’anomenava antigament el cavall vell i inútil que ja no servia com a força de sang per al transport ni per a les feines del camp. A la gent de viles i ciutats catalanes els havia colpit sovint l’esfereïdora imatge d’un d’aquests cavalls atrotinats voltant per carrers i places i estirant un pobre condemnat a mort lligat de peus. Eren ‘arrossegats’, és a dir, conduïts per una ròssa. Ja no tenim memòria d’aquella experiència tràgica i arrosseguem els peus o un paquet sense que ens vingui al cap en cap moment el sentit punitiu del mot.

Ateneu:  [1839; del llatí athenaeum ‘gran escola romana’, i aquest del grec Athenaĩon ‘temple d’Atena’ on els intel·lectuals llegien les seves obres] *

Ateneu és un mot que fa referència al temple d’Atena, la deessa de la saviesa. Era un lloc on els poetes es reunien, llegien les obres que havien escrit i debatien sobre temes culturals. Amb aquests objectius es van crear i es creen moltíssims ateneus populars al nostre país que cerquen l’excel·lència del pensament i de l’expressió.

B

Basílica:  [1803; del llatí basílica ‘espècie de llotja’, i aquest, del grec basilikós ‘propi del rei’] *

Anomenem ‘basíliques’ algunes esglésies, per la grandària o la importància. El nom prové d’un estil d’edifici civil romà que es deia basilikós. Quan el cristianisme començà a estendre’s, els papes permetien convertir aquests grans edificis civils en llocs de culte cristià, amb més capacitat que les esglésies primigènies. Eren les basíliques.

Bàdminton: [s. XX; de l’angl. badminton, que prengué origen en el Badminton House, al Gloucestershire] *

Diuen que és un esport molt antic provinent de l’ïndia, on en diuen Poona. Als militars de la colònia anglesa els devia encantar el joc i el van replicar a Anglaterra on el duc de Beaufort se’l va fer seu i el va promoure. El lloc més anomenat on es practicava era el Badminton House, a Gloucestershire, al sud-est del país. I li ha quedat el nom.

Belladona: [1839; de l’italià belladonna] *

El mot belladona prové de l’italià bella donna. És un nom poètic que contrasta amb el fet de ser una herba metzinosa. Sembla que a la Itàlia renaixentista hi havia dones que, per millorar el seu aspecte, s’aplicaven un ungüent al voltant dels ulls que en contenia petites porcions.

Bisbe: [1172; del llatí eclesiàstic episcŏpus, pres del grec.epískopos ‘vigilant, protector’]*

Els bisbes viuen als palaus episcopals. La paraula bisbe ve primàriament del grec epískopos i vol dir vigilant, inspector des d’un punt alt, d’autoritat (epi ‘a dalt, des de dalt’ i skopos ‘mirar, observar’). Una vigilància que té a veure, segons les accepcions originals, amb la doctrina, el dogma, la certesa. Etimològicament, doncs, ‘bisbe’ no fa tant referència a la cura dels feligresos com ho faria el terme ‘pastor’.

Boicot: [1911; de l’anglès to boycott ‘boicotejar’ (1880), del cognom de Ch. Cunningham Boycott] *

El boicot és l’acord entre un grup de persones de no tenir relacions comercials, o de qualsevol altra mena, amb algú, en senyal de protesta perquè ha tingut algun comportament que consideren del tot inacceptable. El nom ens ve del capità Charles Cunningham Boycott, un irlandès a qui un comte va encarregar el cobrament d’impostos als pagesos del territori. Els camperols trobaven que els tributs eren abusius i van convenir de no pagar-los. El fet es va comentar molt als mitjans escrits i el nom del recaptador va passar a formar part dels diccionaris generals.

Brandi [de l’anglès brandy (1657), originàriament brandwine, brandy-wine, de to brand ‘cremar, destil·lar’] *

Brandi és un mot d’origen anglès que prové de brandy-wine , que significa ‘vi cremat’. És el nom amb què s’ha d’identificar comercialment aquest licor a casa nostra, atès que el terme ‘conyac’ fa referència a la regió francesa de la Charente i a la capital, Cognac. Tot i això, en la nostra parla habitual podem continuar anomenant conyac el brandi, tal com s’indica al diccionari.

Brasilers [Del Brasil (estat d’Amèrica) o del brasiler (portuguès del Brasil)]

En català els noms d’ofici solen acabar en –er,–era o en –or, -ora. Per exemple: cambrer/cambrera, fuster/fustera, venedor/venedora, bomber/bombera, escultor/escultora, etc. I alguns toponímics (noms referits a llocs) acaben en –eny, -enya o en –any, -anya, a més d’altres moltes maneres. Per exemple, alemany/alemanya, madrileny/madrilenya, hondureny/hondurenya, etc. Si ho observem bé, els nascuts al Brasil no es diuen brasilenys sinó brasilers. La paraula ‘brasiler’ trenca la norma que acabem de dir. Sembla que ens referim a un ofici i no a un país. És així?

Alguna cosa hi ha. L’explotació més important que es va fer en aquelles terres americanes al segle XVI, un cop descobertes pel portuguès Pedro Álvares Cabral va ser la de l’arbre do brasil, un nom que fa referència a la brasa pel color vermellós i clar de la fusta i del qual s’extreia la saba, convertida en tint vermell útil per al tractament de les pells. El país va acabar anomenant-se Brasil gràcies a aquest arbre. La majoria dels seus habitants eren, al principi ‘treballadors del brasil’, brasileiros en portuguès, transformat a brasilers en català. Aquí coincideix el nom d’un ofici amb el nom d’un habitant d’un país.

Brindis:  [1704; del castellà brindis, íd., i aquest de la frase alemanya ich bring dir’s ‘t’ho ofereixo’] *

La paraula brindis es relaciona amb una fórmula tradicional alemanya d’oferiment mentre es fan dringar les copes alçades en un banquet o en una celebració. És una fórmula, doncs, de convit i amistat.  Nosaltres hi hem afegit el verb brindar, que vol dir convidar a beure a la salut d’algú o en honor d’alguna cosa.

Bufó: [s. XV; de l’italià buffone ‘foll, joglar còmic’] *

El mot bufó prové de l’italià, on originàriament significa foll o joglar. Els bufons eren còmics que actuaven a les corts i als palaus de la noblesa. A Mallorca un ca bufó és un gos falder i sembla que d’aquest significat prové el fet que s’hagi estès arreu el sentit general de ‘menut i graciós’.

Bugia [1284; de l’àrab vg. Buǧîa, ar.Buǧâya, nom de la ciutat algeriana de Bugia, d’on a l’edat mitjana s’importaven simis i cera] *

Fa prop de mil anys devien arribar a les nostres terres unes candeles de cera amb renom de qualitat i vingudes d’Algèria, concretament de la ciutat de Bugia, pròxima a la capital: les ‘bugies’. I en vam conservar el nom. De fer referència a les candeles vam passar a anomenar una unitat d’intensitat lumínica, la bugia, que equivalia aproximadament a la llum que fa una espelma. Amb l’arribada del motor d’explosió es va anomenar bugia l’element que produeix la guspira per incendiar la benzina dels cotxes. Hem sentit d’algú que proposa anomenar bugia el focus de llum que fan tots els mòbils actuals i que tan bé substitueix l’espelma a l’hora d’obrir un portal o fer una manifestació…

C

Campana: [s. XIV; del llatí campāna, abreviació de vasa campana ‘vasos de Campània’ regió d’on provenia el bronze de més bona qualitat] *

La paraula campana fa referència a una regió italiana, la Campània. Les campanes dels campanars de les esglésies són de bronze, un metall que inicialment s’aconseguia d’uns jaciments de la regió de la Campània, fet que va influir en el seu nom. L’església catòlica les ha tocat des de sempre per convocar els fidels a actes religiosos, anunciar les hores canòniques de pregària i transmetre diversos missatges a la població. Posteriorment, amb la inclusió dels rellotges mecànics, s’hi van afegir els tocs de les hores i els quarts.

Calamar [1349; de l’it. dialectal calamaro, del ll. calamarius ‘tinter’, de calămus ‘càlam d’escriure’, aplicat al mol·lusc a causa de la tinta que segrega]

En llatí, un lapsus és una relliscada, una caiguda, un error. Ens han quedat dues expressions que fan referència a aquest significat: el lapsus linguae, és a dir, l’equivocació feta parlant, amb la llengua, i el lapsus calami, que és un error en escriure, ja que el calamus era, per als romans, la ploma d’escriure, obtinguda de la tija d’algun cereal.

El nom de calamar prové d’aquest fet: significa ‘tinter’, ja que sembla que aquests mol·luscs fornien de tinta els calami dels romans.

Calçat i calces [1047; del ll. vg. *calcĕa, der. del cl. calcĕus ‘sabata]

Calçar, a més de significar posar sabates a algú, vol dir guarnir o reforçar la part inferior d’una cosa. La paraula primigènia llatina és calceus, ‘sabata’. Hi havia romans que es calçaven amb una peça que, durant una època,  cobria del peu a la cama, però posteriorment ho va fer dels peus fins a la  cintura, la calcea. Després es va partir, però la part de dalt, de la cintura a la cuixa, va continuar anomenant-se calça. Ara, doncs, tenim dues coses, calces i calçat, compartint, originàriament i amigable, dos noms ben pròxims.

Els calés

La llengua catalana té força paraules provinents de l’idioma caló o romaní, propi del col·lectiu gitano, resident a Catalunya des de fa molts segles. Vet aquí alguns exemples. Dinyar-la, que vol dir morir; mangar, que vol dir demanar caritat; paio, que vol dir home que no és gitano; xaval, noi jove; pringar, que fa referència a passar-ho malament; guipar, que vol dir mirar amb atenció, etc.

De la paraula caló, que significa ‘fosc, morè’, va sorgir la paraula calé que designava les monedes de coure (de color més fosc que les de plata. Posteriorment el significat de calés s’estengué als diners en general, en un registre familiar.

Hi ha moltes altres maneres col·loquials de dir diners:  virolles, quartos, peles, xavos, patacons, pasta, mosca, etc. I és bastant lògic, atès que disposar de diners per viure ha estat i és una preocupació força generalitzada, i per tant, ha generat mil maneres de referir-s’hi.

Carnaval: [de l’italià carnevale, procedent de carnelevare, compost de carne i levare ‘llevar, treure’] *

Els mots carnaval i carnestoltes provenen del llatí i de l’italià, amb un significat comú de ‘la carn que es treu’ o ‘la carn de què ens hem d’estar”. Específicament el dia de carnestoltes correspon al dia anterior al del començament de la Quaresma, temps de dejuni i d’abstinència de carn en la tradició cristiana.

Catedral (càtedra, cadira) [1043; del llatí cathĕdra, íd., pres del grec kathédra ‘seient’] *

La paraula catedral prové del llatí i volia dir ‘església on hi ha el tron del bisbe, la càtedra’. Càtedra és un mot llatí que vol dir cadira, tron, seient, en un sentit d’autoritat. La paraula ‘president’ ja indica justament que es tracta d’una persona que ‘seu al davant’, que té autoritat. La càtedra del món universitari també fa referència al setial físic des d’on s’impartia saviesa amb autoritat.

Clàxon:  [1917; de l’anglès klaxon, marca registrada]. Cel·lofana: [de l’anglès cellophane, marca registrada (1912)]. Plexiglàs: [de l’anglès plexiglass, marca registrada]*

Quan un producte s’introdueix amb força al mercat és possible que s’incorpori al llenguatge del país que l’empra tot passant de nom propi a comú. És el cas d’aquests mots de marques registrades angleses: clàxon, cel·lofana i plexiglàs. N’hi ha moltes més: vamba, cel·lo, …

Ciment pòrtland: [de l’anglès Portland (stone) ‘pedra de Portland’, petita península del sud d’Anglaterra, rica en pedra calcària amb què es fabricava aquest ciment] *

Hi va haver, a finals del segle XIX, dos homes emprenedors que van crear un ciment hidràulic nou, fet amb calç i silicats: James Parker i Joseph Aspdin. Pel to enfosquit que prenia, el van anomenar Portland, atès que aquesta illa al sud d’Anglaterra tenia anomenada per la ‘pedra Portland’, de color fosc, base de moltes construccions artístiques del país.

Colònia

De la colònia se’n ha dit sempre ‘aigua de Colònia’, perquè així se n’anomena l’origen, la ciutat alemanya de Colònia. A inicis del segle XVIII un perfumer italià, Giovanni Maria Farina, que hi vivia, va crear aquest perfum i va dir que volia que fes olor de “primavera després de la pluja”, tal com ell la recordava de la infància. La frescor que desprenia va ser una autèntica novetat a tot Europa, que es regia aleshores per una mena de perfums més sòlids i de flaires carregades. Gairebé tots els idiomes europeus l’han anomenada de la mateixa manera: ‘aigua de colònia’.

Cotxe: [1559; de l’hongarès Kocsi (szerkér) ‘(carruatges) de Kocs’] *

Vet aquí un nom, cotxe, que té l’origen en una població hongaresa, Kocs, entre Györ i Budapest. Allà, a l’edat mitjana, es fabricaven carruatges per a tot Europa. Potser duien el nom fixat en algun punt de l’estructura que ho recordava. Abans dels nostres automòbils, en deien així als vagons de tren. Encara ara trobem algun cop el terme ‘cotxe restaurant’ en informacions ferroviàries. Els anglesos també han mantingut aquest nom per als vagons de tren i els autocars (coach).

D

Derbi: [de l’anglés derby, nom del 12è comte de Derby, que el 1780 va organitzar la famosa cursa de cavalls anual d’Epsom, Anglaterra] *

Anomenem derbi la competició esportiva entre rivals d’una mateixa zona o ciutat. El nom prové d’Anglaterra, d’un concurs de cavalls anual organitzat els primers dies de juny i que va iniciar un dels comtes de Derby al segle XVIII a Epsom, població que actualment ja és un barri de Londres. Es va convertir en una gran festa esportiva i social amb un tarannà força competitiu. I ens n’ha quedat el nom.

E

Espavilat:  [1567; de l’ant. pavil  ‘ble’, possiblement manllevat del cast. pabilo] *Aquest mot prové de pàvil, el ble de les espelmes i dels llums d’oli. De la mateixa manera que en un llum d’oli convé estirar el ble, l’antic pàvil, i així ‘espavilar-lo’ per recuperar la claror, és probable que anomenar espavilada una persona d’esperit viu i deixondit provingui de la imatge d’estirar el ble d’un llum d’oli.

Estranger: [s. XIV; del francès ant. estrangier, derivat de estrange ‘estrany’]

Ens resulta estranya qualsevol cosa, situació o persona que surti dels nostres hàbits quotidians i ens reclami atenció justament per les diferències i no per les similituds. El terme estrany és antiquíssim —prové del llatí straneus, que vol dir ‘de fora’— perquè ens retrata com a humans: el que es estrany trenca la nostra rutina, les nostres inèrcies, i sovint ens posa en guàrdia de manera injustificada. Per això a les persones que venen de fora del nostre país els adjudiquem la categoria d’estranyes per mitjà de la paraula estranger.

Estraperlo: [1935; combinació dels noms de Strauss i Perl.]

L’estraperlo és un mot aparegut cap als anys 30 a partir d’una ruleta fraudulenta que els creadors van anomenar amb els seus cognoms, Strauss i Perl. Va ser un fet amb conseqüències tant penals com polítiques, de resultes de les quals, i  a partir de la Guerra civil, es va anar canviant el nom de contraban pel d’estraperlo en fer referència a activitats comercials que evadien impostos.

Existir:[1620; del ll. exsistĕre ‘sortir, néixer, aparèixer’ (v. assistir)]

De qui neix podem dir que existeix. Ho tenim clar. Del que potser no ens havíem adonat és de la imatge que uneix aquestes dues paraules, d’allò que les fa idèntiques. Néixer és sortir del ventre de la mare, tots ho tenim clar. Existir també vol dir sortir del ventre de la mare, i això no ho sembla tant. Vegem-ho: ‘existir’, ve del llatí ex, que indica ‘enfora’ i sistere, que significa ‘posar-se dret’, una imatge claríssima del part, de l’infant que és enlairat per primer cop fora del ventre matern. La celebració del naixement és, doncs, un cant a l’existència, a la vida, per damunt del no-ser, del no-existir. Bones festes de Nadal, festes del Natalici.

G

Gibraltareny: [De Gibraltar, territori del S de la Península Ibèrica]*

El penyal de Gibraltar rep aquest nom de l’àrab, que originàriament era Jabal Tarik, ‘La muntanya de Tarik’, en homenatge al cabdill amazic que desembarcà a les costes de la península Ibèrica l’any 711 i morí al cap de deu anys. Anteriorment havia estat considerat com una de les dues ‘columnes d’Hèrcules’, anomenada Calpe, que marcaven el límit del món conegut, a partir del qual els romans deien: Non Terrae Plus Ultra, és a dir: ‘sense terra més enllà’.

Gitano: [del llatí aegyptanus ‘egipcià’, pel fet de creure’s que els gitanos provenien d’Egipte]*

Gitano, aquest nom donat al poble tradicionalment nòmada que té el romaní com a llengua pròpia, significa ‘vingut d’Egipte’. Es fa referència a un origen que no coincideix amb el real, ja que aquest poble prové de l’Índia. Fa més de sis-cents anys que viu i conviu a Catalunya i ens ha aportat un seguit de termes col·loquials que hem adoptat, com ara calés, dinyar-la, paio, cangueli, pispar, guipar, xaval, etc.

I

Inaugurar [del ll. inaugurare, íd.]

Tothom ha assistit en un moment o altre a la inauguració d’un curs, d’una botiga, d’un servei públic, d’un campionat… Són actes formals acompanyats de parlaments i brindis amb els quals es desitja un bon futur a l’empresa.

La paraula inaugurar ens ve dels romans. Ells parlaven d’in-auguratio quan convocaven els àugurs per iniciar un projecte: uns endevins esbrinaven el futur tot interpretant moviments de les aus o desxifrant missatges de les seves entranyes, i s’encarregaven de dir si l’empresa tindria èxit i, per tant, si els que l’havien de dur a terme eren benaurats (escurçament de ben-augurats) o malaurats (escurçament de mal-augurats). Actualment encara hi ha gent a punt per llegir-nos les mans o unes cartes per anunciar-nos què ens succeirà. Ens donen bons o mals auguris.

L

Leotards: [del nom de l’acròbata fr. Jules Léotard (1838-1870), que usà un mallot semblant]

Encara que en català el mot leotards no és normatiu (es diuen mitges-pantalons), el seu nom és molt estès entre nosaltres. El seu origen es troba en un acròbata francès de fa dos segles, Jules Léotard, que es presentava en les seves actuacions amb unes mitges de tela elàstica, molt cenyides al cos, cosa que li permetia una gran llibertat de moviments. La veritat és que de tan cenyit que anava resultava una mica provocatiu… La fama del personatge i de la seva vestimenta particular justifica aquest nom donat a una peça de vestir semblant que ara porten les persones, sobretot quan fa fred.

Limusina: [en francès limousine]

La limusina pren el nom del francès i fa referència a una ciutat francesa, Llemotges, d’on prové també el parlar llemosí, una varietat dialectal de l’occità. Inicialment eren carruatges que transportaven productes agraris —pa, llet, hortalisses…— als pobles d’aquella regió. Després es va anomenar així un cotxe llarg amb tres finestres per banda. Finalment anomenem limusina el cotxe de luxe extrallarg i sense finestres a l’exterior. Tota un recorregut que comença amb pagesos i menestrals i acaba amb gent que té prou diners per viatjar de manera força…”distingida”.

M

Marejar, marea, nàusea, naufragi

Els Països catalans tenen en comú, entre altres coses, el contacte directe amb el mar. L’experiència marinera ens ha aportat molta riquesa de llengua: els fenòmens de l’aigua i de l’aire que en deriven —com ara les marees, el marejol, la marinada—, els instruments per moure-s’hi, les peces i estris que s’hi usen com l’àncora, el bord o l’abordatge. Marejar-se és tenir una sensació penosa pròxima al vòmit, promoguda pel vaivé de les ones del mar. Sentir nàusea és estar molt marejat, cosa que passava sovint quan s’era dins la nau. Naufragar és trobar-se dins d’un vaixell que es trenca de cop, d’una nau ‘fracta’,  que de seguida s’enfonsa. El Maresme és una ‘vora de mar’. Segur que molts lectors en podrien dir més, de mots nostrats, amb regust de mar dintre seu.

Menester: [s. XII; del ll. ministerium ‘servei; professió, funció’, der. de minister, -tri ‘servidor’]

Per sobreviure, alguns catalans han hagut de treballar servint a algú altre, cosa que també passa actualment. Molta gent que havia de menester recursos els obtenia de l’única manera possible: treballant, fent de ‘menestral’, és a dir d’operària, d’obrera, de treballadora, de servidora. D’aquí la relació entre menestral i menester (necessitat). Si anem un xic més lluny, ‘menester’ prové de ministerium, que originàriament volia dir —contradiccions de la vida!— servei cap a un superior  i feia referència a ser ‘menys’ (minus) que els senyors. Avui, ‘viure com un ministre’ significa tota una altra cosa.

N

Noms de noi acabats en –el

Quan neix un infant li posem un nom. Abans, la majoria de les vegades se’l relacionava amb un element religiós. Actualment hi ha criteris de tria ben diversos, una mostra clara de la diversitat de punts de vista que conviuen al nostre temps. En les diferents tries actuals de nom hi ha, però, un fet comú: el desig de dignificar l’infant que enceta la vida.

Cap d’any és el dia dels Manels. Manel és un nom escurçat d’Emmanuel, d’origen hebreu, que ve a dir “Déu és amb nosaltres”. L’acabament –el fa referència al Déu dels jueus, anomenat Yahvé o també Eloí.  Així tenim que Rafel vol dir “Déu ens cura”. Miquel fa referència al poder diví: “Qui com Déu?”. Gabriel ens recorda “la força de Déu”. Joel significa “Yahvé és Déu”.

Notes musicals

El nom de les sis primeres notes (ut, re, mi, fa, sol, la) prové d’una estrofa llatina de fa prop de mil anys:  Ut queant laxis / Resonare libris / Mira gestorum / Famuli tuorum / Solve polluti / Labii reatum. Per anomenar-les es van prendre les dues primeres lletres de cada vers. Cap al segle XVI s’hi va afegir la nota SI, que està formada per les inicials del nom del sant a què estava dedicada l’estrofa: Sancte Iohannes.  Després, en molts llocs es va canviar el nom de la primera nota per DO, que sona millor.

O

Olímpic: [del llatí olympĭcus, -a, -um, i aquest, del grec olympikós, íd.] *

Els Jocs Olímpics es diuen així per rememorar els que s’havien fet a la ciutat grega d’Olímpia, que s’anomenava així en honor dels déus de l’Olimp, la muntanya més alta de Grècia. Els déus de l’Olimp eren Afrodita, Apol·lo, Ares, Àrtemis, Atena, Demèter, Dionís, Hades, Hefest, Hera, Hermes, Hestia, Posidó i Zeus.

P

Pantalons: [1810; del fr. pantalon, íd., inspirat en el nom de Pantalone, personatge de la Commedia dell’Arte] *

Primerament els homes duien calçons, una vestimenta que cobria de la cintura a sota els genolls. A partir de la Revolució Francesa es van introduir paulatinament els pantalons. El nom ens ve de Venècia, de la Commedia dell’arte, unes representacions populars improvisades i amb uns personatges establerts, un dels quals era Pantalone, nom molt comú a Venècia, d’on va sorgir la Commedia; Sant Pantaleó era un màrtir cristià, que hi era molt popular; és un nom d’origen grec que significa ‘misericordiós amb tothom’. Pantalone, vell i avar, portava unes calces ajustades a les cames fins als turmells i lligades a la cintura. Màrtirs, comediants i calçons van de bracet en els nostres pantalons.

Peregrí: [s. XIV; del ll. peregrinus, -a, -um ‘estranger’]

Si el mot ‘estranger’ sorgeix de la percepció d’estranyesa dels nadius en veure una persona que és de fora, el terme ‘peregrí’ sembla sorgir de la condició de qui surt del propi país per recórrer espais nous. A algú primerament li cal peregrinar —viatjar cap a fora del país— i, per tant, ser peregrí. Després, un cop fora, serà considerat estrany pels que el troben movent-te pels seus entorns: un estranger. És curiós que la Terra sigui justament un planeta, un concepte que, en grec no significa altra cosa que ‘peregrí’, ‘rodamón’. La Terra peregrina incansablement pel cel.

Persistim!

El verb existir prové del llatí exsisto/exsistere/extatum i significa sorgir, néixer, aparèixer. Hi ha la partícula ‘ex’ que indica ‘cap enfora’ i el verb ‘sisto’ que vol dir ‘posar dret’. Imaginem un part: un nou ésser sorgeix, apareix, i algú l’incorpora, el posa dret. Existeix! Néixer i existir són el mateix! El català és molt prolífic en això de ‘posar-se dret’. Tenim la consistència, és a dir, la fortalesa d’allò que té cos; persistim quan ens mantenim ferms; resistim quan aguantem els embats que ens volen fer caure; insistim quan ens mantenim en una posició, i desistim quan abandonem l’impuls que ens aguanta. Tot un resum, un compendi, de la vida.

Pijama [1920; de l’angl. pyjamas, i aquest, de l’hindustànic pâeǧâma “pantalons bombatxos dels musulmans”]

Al pijama li ve el nom de l’anglès pyjamas, paraula portada del Pakistan i del nord de l’Índia i que en l’idioma hindustànic significa “pantalons bombatxos”, a l’estil dels pantalons que es portaven fa temps per aquelles terres. Podríem suposar que els anglesos que colonitzaven aquella regió pròxima a l’Himàlaia devien passar fred a les nits amb les clàssiques camises de dormir, fins que van optar per anar-se’n a joc amb la camisa i pantalons dels autòctons del país. En van copiar la indumentària i també el nom. El canvi “camisa de dormir  – pijama” es va produir a tot el món occidental i així és com moltíssimes llengües utilitzen aquest mateix nom per designar aquesta vestimenta nocturna.

Q

Quiosc: [1888; del fr. kiosque, i aquest, del turc köşk ‘pavelló luxós de jardí’] *

Quiosc és un mot que, a través del francès, prové del turc kosk, que volia dir ‘palauet’. Es van començar a anomenar així les glorietes construïdes als jardins públics i van tenir diferents usos, a més del més bàsic de servir d’aixopluc al públic: ser escenari d’una orquestra —amb els instruments ben protegits— o punt de venda de diaris i revistes, per salvaguardar el material de paper. Després, quan la venda de diaris es feia dins de petits establiments al mig del carrer, se’ls va continuar anomenant quioscs, tot i que havien perdut el to romàntic i elegant que encara trobem en moltes zones enjardinades dels nostres pobles i ciutats.

S

Sandvitx: [1911; de l’anglès sandwich, íd. (1762), del nom de John Montagu, quart comte de Sandwich (1718-1792)] *

Sandwich és una població d’Estats Units. Narra l’historiador Rodger que, cap a l’any 1762, John Montagu, quart comte de Sandwich, havia passat una nit d’agost jugant a les cartes. A les cinc de la matinada tenia gana i va demanar un tall de carn posat entre dues llesques de pa. Va ser el primer sandvitx. Però el mateix historiador ens diu després que això és un invent literari, que el comte de Sandwich era una persona molt ocupada en els afers públics i no es dedicava a passar les nits jugant a cartes. Sembla que li agradava menjar, de vegades, carn de vaca entre llesques de pa torrat per no perdre el temps mentre s’ocupava dels seus afers. Hi ha qui decideix anomenar així el popular entrepà, però no és el cas de la immensa majoria de catalans.

X

Xiclet:  [del castellà chicle, íd., i aquest, del nàhuatl tzictli, der. del verb tzic ‘estar enganxat’] *

La llengua nàhuatl, de Mèxic, està present a la nostra pel nom ‘xiclet’, que fa referència a la resina d’un arbre natural d’aquelles terres, l’acres, del qual s’extreia una substància per mastegar. Actualment, però, els xiclets són fets de parafina edulcorada.

Xiruca: [1950; del gallec Chiruca, diminutiu de Mercè en gallec]

Molts mots ens han arribat de marques registrades creades per fabricants. És el cas de les típiques xiruques, unes sabates altes i flexibles, de sola gruixuda de goma i molt emprades pels excursionistes a la segona meitat del segle passat. Xiruca prové de Chiruca, diminutiu de Mercè en gallec, que era el nom de l’esposa del fabricant d’aquest calçat original, Esteve Fontfreda. La fàbrica estava situada a Tortellà, a la Garrotxa.

Z

Zero: [de l’italià zero, contracció de zèfero] *

Sabies que zero és una contracció de l’italià zéfero, tret del llatí zepherus, nom que es donà per referir-se al mot àrab sifr, que vol dir ‘buit’? D’aquest mot àrab deriva la paraula xifra. L’ús del zero, provinent d’Orient, va possibilitar els sistemes numèrics posicionals (que permeten identificar grups d’unitats, desenes, etc.), molt més eficients que els acumulatius, com era la numeració romana.